'LOTERIA' EN EL TRANSPORT PÚBLIC
L'obituari d'un cartró
Una anomalia que TMB desconeix altera la banda magnètica d'algunes targetes T-50/30 i concedeix viatges il·limitats als seus propietaris durant un mes
L'error es produeix al validar-la
Dimarts, 19 de juny del 2012 | CARLES COLS | BARCELONA
De Georges-Jacques Danton se'n destaca sempre l'aplom amb què va pujar al cadafal. «Mostreu el meu cap al poble, és digne de ser contemplat», va demanar Danton al botxí instants abans que la guillotina posés fi a la seva vida. És per ser fidel a aquest gust per morir amb dignitat que EL PERIÓDICO enterra avui en públic, en un obituari certament inusual, una targeta de transport públic. S'ho mereix. És una T-50/30, és a dir, en teoria 50 viatges en el termini de 30 dies per 37 euros si no se surt de la primera zona, però aquesta és especial. El seu crèdit en aquests 30 dies de vida que avui expiren ha estat il·limitat. Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) assegura que és defectuosa. És un punt de vista.
Adéu 8 La targeta defectuosa T-50/30 que avui expira.
La història és així. A aquest diari havien arribat relats procedents literalment del subsòl de la ciutat, històries sobre targetes que convertien els seus propietaris en homes i dones tocats per la gràcia de la fortuna, però només durant un mes. Honestament, era molt difícil iniciar una recerca del tresor sense saber on s'havia de cavar. Finalment, un usuari de plena confiança però que prefereix mantenir-se en l'ombra de l'anonimat va entregar la seva T-50/30 a EL PERIÓDICO. En l'últim instant va semblar que l'índex i el polze del donant es resistien a desprendre-se'n, perquè a la targeta li quedava encara més de mig mes de vida, però al final la va entregar perquè durant els dies següents fos sotmesa a l'experiment de ser introduïda als torns del metro i el bus de la ciutat sense solta ni volta, ara aquí i després allà, sense descans. De tant tràfec va començar a decolorar-se, però per dintre seguia sent la mateixa, una bèstia inesgotable.
Un portaveu de TMB assegura que l'empresa no té constància que les seves màquines expenedores de bitllets es dediquin a aquesta mena de loteria. Però no nega que la llegenda pugui ser certa. «Si no ha estat objecte d'una manipulació expressa, això només pot ser per una anomalia en alguna màquina validadora. Caldria seguir l'historial de la targeta, saber exactament on s'ha validat i comprovar el bon funcionament de cada màquina». Efectivament, aquesta és la tesi de l'amable donant de la T-50/30. «M'ha passat dues vegades. Aquesta és la segona. Un dia vas a agafar el metro o l'autobús i, de sobte, la màquina deixa d'informar-te de quants viatges et queden. És senyal que alguna cosa va malament... Bé, en realitat, que alguna cosa va bé, que t'ha somrigut la fortuna», explica. Per algun motiu que desconeix, sembla que la màquina desprograma parcialment la banda magnètica.
Epitafi a un cartró
La primera vegada que li va passar va pensar que potser ell i la targeta envellirien junts. Pitjor encara, que ella el sobreviuria. Però no sense una certa tristesa va descobrir que l'única memòria que conservava la seva T-50/30, com un replicant trist pel seu destí, era la data de caducitat. En el cas de la que va entregar a aquest diari, el decés està previst per avui.
No és fàcil pronunciar unes paraules en una situació com aquesta. No és perquè a un se li faci un nus a la gola. És perquè és absurd mirar amb pena un trosset de cartró amb el qual s'han compartit tants viatges. «Tots aquells moments es perdran... en el temps... com llàgrimes en la pluja. És hora de morir». La resignació amb què Rutger Hauer encara la seva mort en presència de Harrison Ford a Blade Runner és un recurs fàcil per a l'ocasió. N'hi ha un altre. Exhibir el seu cap en públic. És digne de ser contemplat.
