Faré una cosa que pensava que no arribaria a fer mai: parlar d'un tema que no hauria tret mai sobre la meva vida personal, però el que ha passat i llegir l'article d'en Ricard Fernández a
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2015 ... -y-mi.html m'ha donat el coratge necessari per explicar-vos una vivència molt important en la meva vida. No es tracta de fer cap safareig ni ganes de protagonitzar res, no em fa cap falta, és per compartir la meva experiència i avocar el meu dolor davant la pèrdua. Perquè per a mi no es tracta només de la pèrdua de l'escriptor de referència dels llibres del transport de Catalunya.
Des de 1991 em vaig començar a interessar per la història del metro, fent un treball en un curs de relacions públiques, primer amb la «Síntesis histórica del metro de Barcelona», editat per TMB.
El dia de Sant Jordi de 1992 recordo haver passat per l'Estació de França, on van posar unes paradetes de llibres, i vaig descobrir casualment els seus dos llibres dedicats a la història del metro, tot i que no els vaig adquirir fins uns anys més tard. Aquell descobriment marcaria la meva vida anys després com no podia imaginar que ho fes.
L'any 2003 vaig contactar amb ell perquè volia el seu ajut per a fer un treball sobre vestigis antics del metro. Se'm va acudir òbviament per ser l'autor dels llibres abans esmentats. Va costar de trobar-lo, no tenia cap telèfon de contacte als llibres, però vaig veure que a la coberta deia que havia rebut el suport de la Generalitat. Així que vaig enviar un mail preguntant com podia contactar amb ell, i em van respondre que era el director del Museu del Transport, cosa que no sabia, i com contactar-hi.
Vaig trucar, i s'hi va posar un senyor molt amable: era ell. Jo estava emocionada, li vaig dir que ell era un pou de saviesa, i em va emplaçar per quedar un dia i parlar dels vestigis de metro. Jo estava que no m'ho creia!
Va arribar el dia, a mitjans de desembre, i a una cafeteria coneguda del carrer Casp vaig veure arribar un senyor amb barba, i m'hi vaig llençar: «Vostè és el Carles Salmerón, oi? Jo sóc la M. José...» Ell em va dir «Però com és que a tu t'agrada aquest tema?», estranyat de què una noia s'interessés en l'afició.
La cita va ser fantàstica: vam passar 7 hores junts donant voltes per Barcelona, passant pel metro, descobrint l'antic passadís d'accés de la L3, veient l'accés de Correus, passant per Montjuïc on havia l'antic funicular de la Fira Internacional del 1929, una visita a l'Institut cartogràfic, a veure un tren de FGC al port, convidant-me a dinar... Increïble, jo estava anant «d'excursió» amb el creador dels llibres del metro! Vaig començar aquell dia dient-li de vostè, però quan faltava poc per a què tornés a casa seva, va sorgir de mi un tracte més col·loquial,pagant-li el paquet de a cafè molt que havia comprat al mateix lloc on havíem quedat al principi, i li vaig dir «és el mínim que puc fer per tu». Ho vaig passar tant bé, va ser tant estimulant, que al dia següent em sentia amb «síndrome postvacacional»!
Era una persona tant propera, tant energètica, que no podia deixar de pensar en ell i en el que vaig gaudir amb la seva companyia. Tenia ganes de tornar-lo a veure.
Vaig mantenir el contacte, tornant a quedar i vam iniciar una relació que va durar més de dos anys.
Malauradament, vam trencar per diversos motius, era com si els astres no estiguessin ben alineats, les circumstàncies no eren favorables, i ens vam distanciar, els nostres camins es van separar, fins fa un parell d'anys, en què vaig saber de la seva malaltia i vaig trencar el gel a l'acte institucional del 150è aniversari del Ferrocarril de Sarrià.
Una part de la meva vida, tot i que ja feia temps que ho vam deixar córrer, ha marxat. Jo vaig conèixer la persona, més enllà de l'entitat que tenia, amb totes les seves virtuts i defectes, com les que tots tenim, d'aquí que la notícia m'hagi trasbalsat. Tot i tenir bons i mals moments, apareixen els bons records, del pensar el que va ser, de donar-hi voltes pensant com haurien pogut ser les coses, encara que no serveixi de res. És molt dur, horrible, veure marxar a una persona que has estimat, i més tant d'hora. Però la realitat és la que s'hi s'acaba imposant. Ara he de passar el meu temps de dol i seguir la meva vida.
