De La Vanguardia d'avui impresa edició Girona:
Quan es busca la mort a la via del tren
Els experts asseguren que les causes dels suïcidis rarament tenen res a veure amb crisis econòmiques
El 30 de març el tren regional que havia sortit de Girona a les cinc de la tarda va causar la mort d´un home que era al mig de la via a l´estació de Palautordera. Impossible saber si, com tothom va suposar, s´hi havia posat voluntàriament, desitjant la mort, o si va ser una imprudència en canviar d´andana per on no havia de fer-ho. En qualsevol cas, els mitjans de comunicació no en van dir res, el que seria una ocultació d´informació si s´hagués tractat d'un accident. Però si va ser un suïcidi,tant els serveis ferroviaris com els mitjans es van mantenir fidels a la norma no escrita de no donar a conèixer els casos de gent que es tira a la via del tren o del metro.
Aquest silenci sobre la gent que decideix posar fi a la seva vida és antic. Jo l´he conegut des que treballo en premsa, i d´això ja fa quasi mig segle. Es diu que és per evitar l´efecte contagi, però els especialistes desmenteixen aquesta idea. Carme Teixidor, psiquiatra que dirigeix un programa de prevenció de suïcidisa Barcelona, deia a Lluís Amiguet, en aquest mateix diari, fa dos anys: "El que propicia el suïcidiés ocultar-lo. Una actitud social proactiva davant del suïcidiel redueix". Però les notícies de suïcidissegueixen absents a la premsa, i aquest encobriment fa que sigui impossible disposar d´estadístiques. Es calcula que un 1,5 per cent de la població catalana ha intentat suïcidar-se alguna vegada, però és complicat saber quants ho han aconseguit. Se sap amb certa exactitud que les xifres de suïcidianual consumat a Espanya, amb qualsevol mètode, és de deu persones de cada deu mil. Ni Renfe ni l´empresa del metro de Barcelona donen xifres, però es pot deduir indirectament que són molt elevades. El gener de l'any 2001, un jutjat social de Barcelona va considerar accident laboral els trastorns psicològics crònics que patia un conductor del metro de Barcelona que en cinc anys de treball havia vist com dotze persones es tiraven a la via davant del tren que conduïa.Si aquesta és la quantitat que havia presenciat només un dels centenars de conductors del metro de Barcelona, i el percentatge és el mateix per a tots els conductors de tren, espanta el nombre de suïcidis a les vies.
Jo anava al tren que el 30 de març va sortir de Girona a les cinc de la tarda en direcció a Barcelona. I us asseguro que mai més tornaré a seure al primer banc del primer vagó, el que va adossat a la cabina del conductor. Encara estic trasbalsat. Em desperta per les nits el record del soroll d´un cos sota les rodes del tren. Excuseu-me doncs si aquest text s'assembla una mica a una teràpia. El conductor es va mantenir sencer quan va sortir a donar explicacions i ajudar a la gent a canviar-se a un tren en direcció contrària, mentre els bombers feien la seva feina.
No era la primera vegada que m´hi trobava, només que els altres cops anava en un dels vagons del darrera i la notícia m´arribava com una cosa més llunyana, al cap d´una estona d'estar aturat el tren. A Barcelona sóc un fan devot del metro com a mitjà de transport i m´hi he trobat també moltes vegades. En els trens, el llenguatge oficial els qualifica d'
arrollamientos.Al metro de Barcelona, els altaveus informen que "per causes alienes, el servei de metro resta aturat", i últimament he sentit també que les causes al·ludeixen a "terceres persones". Tothom ho entén. S´ha convertit en quelcom per desgràcia massa habitual, quasi quotidià. Fins i tot, es parla d´algunes estacions on la freqüència és superior a la mitjana.
En aquests casos, la gent, normalment, reacciona bé. Els problemes personals d´agenda queden en segon lloc davant la tragèdia que és la pèrdua d´una vida humana. I últimament, els comentaris acostumen a relacionar la situació de crisi econòmica amb la freqüència de suïcidis,el que contribueix a la sensació de dolor col·lectiu, de la qual tots en som una mica culpables. Però els experts asseguren que les causes dels suïcidis rarament tenen res a veure amb crisis econòmiques o amb manca de diners. La vida acorrala, però no fins al punt de fer creure a algú que l'únic camí possible és el que el porta de dret a una via.
La soledat, estats anímics alterats que impedeixen decidir lliurement, de vegades factors genètics o de desestructurament familiar, són causes de més pes. Hi ha molts factors, però com declarava no fa gaire Ellenor Mittendorfer, experta austríaca en el tema, a Ima Sanchís, "se suïcida més gent per manca d´amor que de diners".
👍0👎0
