Recordant vells i bells temps
Publicat: 10 gen. 2007, 10:25
Aquest és l'article d'avui d'en Josep Maria Espinàs a la secció de EL PERIÓDICO que té el títol genèric de "Petit Observatori". Realment deliciós i encantador. Moltes de les coses que hi explica, jo encara les recordo!
Galderic
10/1/2007 PETIT OBSERVATORI // JOSEP MARIA
ESPINÀS
Aquell fum de la infància
JOSEP MARIA Espinàs
S'han complert 50 anys --el dia 8-- del començament de les obres que havien de cobrir el fossat del carrer d'Aragó per on passava el tren. Es tractava d'evitar que el carrer fos envaït periòdicament per una fumera desagradable.
¿Desagradable? No es pot negar que, objectivament, era així. En aquells temps, els trens encara treien fum, i això es notava a les façanes de les cases del carrer d'Aragó, i suposo que per als veïns, encara que s'hi haguessin acostumat, no era agradable. Però per a mi, que era un nen i vivia un carrer més avall, la fumera dels trens era una atracció. M'acostava a la barana, em posava de puntetes i mirava primer el pas de la màquina --un soroll esbufegant ho havia anunciat--, el fum negre, que s'enfilava recte, i sovint una mica de costat, endut per l'aire. I després, el seguit de vagons, un tren que no s'acabava mai i que anava lluny. De tant en tant, no sé per què, el xiulet de la màquina.
D'adolescent, continuava acostant-me a la rasa quan, passant pel carrer d'Aragó, sentia el soroll d'un tren que estava a punt de passar.
Ja entenc que amagar els trens sota terra, quan ja no feien fum, va ser una encertada decisió urbanística. El carrer d'Aragó es va convertir en un eix central de la circulació a Barcelona. Ara el fum el fan alguns cotxes que no funcionen correctament, i no sé si la contaminació automobilística és superior o inferior a la del tren de carbó, però el que és segur és que hem perdut l'espectacle. A ningú se li acut, ara, aturar-se a mirar com passen els cotxes. I encara menys amb aquell punt d'emoció, de misteri i d'aventura que tenia el tren.
Fa anys vaig publicar un article en el qual deia que era una llàstima que la rasa del tren no s'hagués convertit en un canal. El que volia era, simplement, evocar la suggestió que tenen les ciutats amb riu. I, a més, hi afegia que la canalització podia tenir avantatges pràctics: per exemple, travessar tot Barcelona amb embarcacions a motor, per al transport públic, sense embussos ni haver-se d'aturar en cap semàfor. Una autovia d'aigua, per dir-ho així.
Al cap de pocs dies, un lector em va enviar un llibre --que ara no localitzo-- en el qual figurava un detallat estudi d'un conegut enginyer que coincidia sorprenentment amb la meva imaginació: la possibilitat d'un canal que travessés Barcelona, tenint en compte, em sembla, el desnivell entre els rius Besòs i Llobregat. Si un projecte tècnic pot ser refusat, la fantasia és lliure.
Click aquí para ver imagen
Galderic
10/1/2007 PETIT OBSERVATORI // JOSEP MARIA
ESPINÀS
Aquell fum de la infància
JOSEP MARIA Espinàs
S'han complert 50 anys --el dia 8-- del començament de les obres que havien de cobrir el fossat del carrer d'Aragó per on passava el tren. Es tractava d'evitar que el carrer fos envaït periòdicament per una fumera desagradable.
¿Desagradable? No es pot negar que, objectivament, era així. En aquells temps, els trens encara treien fum, i això es notava a les façanes de les cases del carrer d'Aragó, i suposo que per als veïns, encara que s'hi haguessin acostumat, no era agradable. Però per a mi, que era un nen i vivia un carrer més avall, la fumera dels trens era una atracció. M'acostava a la barana, em posava de puntetes i mirava primer el pas de la màquina --un soroll esbufegant ho havia anunciat--, el fum negre, que s'enfilava recte, i sovint una mica de costat, endut per l'aire. I després, el seguit de vagons, un tren que no s'acabava mai i que anava lluny. De tant en tant, no sé per què, el xiulet de la màquina.
D'adolescent, continuava acostant-me a la rasa quan, passant pel carrer d'Aragó, sentia el soroll d'un tren que estava a punt de passar.
Ja entenc que amagar els trens sota terra, quan ja no feien fum, va ser una encertada decisió urbanística. El carrer d'Aragó es va convertir en un eix central de la circulació a Barcelona. Ara el fum el fan alguns cotxes que no funcionen correctament, i no sé si la contaminació automobilística és superior o inferior a la del tren de carbó, però el que és segur és que hem perdut l'espectacle. A ningú se li acut, ara, aturar-se a mirar com passen els cotxes. I encara menys amb aquell punt d'emoció, de misteri i d'aventura que tenia el tren.
Fa anys vaig publicar un article en el qual deia que era una llàstima que la rasa del tren no s'hagués convertit en un canal. El que volia era, simplement, evocar la suggestió que tenen les ciutats amb riu. I, a més, hi afegia que la canalització podia tenir avantatges pràctics: per exemple, travessar tot Barcelona amb embarcacions a motor, per al transport públic, sense embussos ni haver-se d'aturar en cap semàfor. Una autovia d'aigua, per dir-ho així.
Al cap de pocs dies, un lector em va enviar un llibre --que ara no localitzo-- en el qual figurava un detallat estudi d'un conegut enginyer que coincidia sorprenentment amb la meva imaginació: la possibilitat d'un canal que travessés Barcelona, tenint en compte, em sembla, el desnivell entre els rius Besòs i Llobregat. Si un projecte tècnic pot ser refusat, la fantasia és lliure.
Click aquí para ver imagen
