Artícle del diari Avui. Visió des del tren (1873, 2008)
Publicat: 13 abr. 2008, 23:01
Acabo de llegir aquest artícle de la seccio d'opinió del diari Avui i m'ha agradat com descriu l'entrada a Barcelona amb tren. El podeu llegir aquí.
Visió des del tren (1873, 2008)
Ada Castells
Des que la petita Clixé ha llegit en el llibre La vocació de modernitat de Barcelona, de Joan Ramon Resina, les paraules d’Edmondo De Amicis, no es pot treure del cap el país entusiasta que érem el 1873. L’escriptor italià, aficionat als viatges, descriu l’entrada a Barcelona en tren d’aquesta manera: “Després de deixar enrere l’estació del Clot, que és l’última abans d’arribar a Barcelona, un veu a banda i banda grans edificis de maons, llargs murs delimitadors, piles de materials de construcció, torres fumejants, fàbriques i obrers, i un sent, o li sembla sentir, un so apagat, difús i creixent que és com la respiració treballosa d’una gran ciutat que es mou i treballa”.
Ara, el paràgraf sorgit d’aquest primer viatge de la línia Barcelona-Mataró ens esclata als nassos.
Si mirem d’emular-lo amb ulls del 2008 ja no hi trobem tanta energia constructiva, més aviat tot al contrari: “Després de deixar enrere l’estació del Clot, amb mitja hora de retard i sense rebre cap disculpa, un veu a banda i banda la gent amb qui comparteix vagó. A cops de colzes, si aconsegueix arribar a la finestra, observa grans edificis de maons abandonats, llargs murs amb grafits que podrien ser a qualsevol altre lloc del món, blocs de pisos amb cartells anunciant que es venen i obrers a l’atur, i un sent, o li sembla sentir, un so apagat, difús i creixent que és la respiració treballosa que a un li agafa quan es desespera perquè viu en una gran ciutat que ja no es mou ni treballa”. Bé, ben mirat, sí que es mou i treballa. El problema és saber cap a on i amb quina estratègia de futur, si és que n’hi ha. Al llibre, Resina ho explica i, la veritat, no és per fer volar coloms, encara que a Barcelona ens en sobrin.
Visió des del tren (1873, 2008)
Ada Castells
Des que la petita Clixé ha llegit en el llibre La vocació de modernitat de Barcelona, de Joan Ramon Resina, les paraules d’Edmondo De Amicis, no es pot treure del cap el país entusiasta que érem el 1873. L’escriptor italià, aficionat als viatges, descriu l’entrada a Barcelona en tren d’aquesta manera: “Després de deixar enrere l’estació del Clot, que és l’última abans d’arribar a Barcelona, un veu a banda i banda grans edificis de maons, llargs murs delimitadors, piles de materials de construcció, torres fumejants, fàbriques i obrers, i un sent, o li sembla sentir, un so apagat, difús i creixent que és com la respiració treballosa d’una gran ciutat que es mou i treballa”.
Ara, el paràgraf sorgit d’aquest primer viatge de la línia Barcelona-Mataró ens esclata als nassos.
Si mirem d’emular-lo amb ulls del 2008 ja no hi trobem tanta energia constructiva, més aviat tot al contrari: “Després de deixar enrere l’estació del Clot, amb mitja hora de retard i sense rebre cap disculpa, un veu a banda i banda la gent amb qui comparteix vagó. A cops de colzes, si aconsegueix arribar a la finestra, observa grans edificis de maons abandonats, llargs murs amb grafits que podrien ser a qualsevol altre lloc del món, blocs de pisos amb cartells anunciant que es venen i obrers a l’atur, i un sent, o li sembla sentir, un so apagat, difús i creixent que és la respiració treballosa que a un li agafa quan es desespera perquè viu en una gran ciutat que ja no es mou ni treballa”. Bé, ben mirat, sí que es mou i treballa. El problema és saber cap a on i amb quina estratègia de futur, si és que n’hi ha. Al llibre, Resina ho explica i, la veritat, no és per fer volar coloms, encara que a Barcelona ens en sobrin.