150è aniversari de l’arribada del Ferrocarril a Girona

[metring]

http://www.fcaf.cat/portal/2012/02/150e ... -a-girona/

150è aniversari de l’arribada del Ferrocarril a Girona

dimecres, 15 febrer 2012 | Font: Federació

Del 3 al 30 de març de 2012, a la Casa de Cultura de Girona, plaça de l’Hospital, 6, es durà a terme una exposició commemorativa del 150è aniversari de l’arribada del Ferrocarril a Girona.
L’horari d’obertura és de 10 a 14 i de 16 a 20h, : de dilluns a dissabte (festius tancat).

[genissimon]

El tren arriba (tard) a Girona
Quan el 3 de març de 1862 la primera locomotora va entrar a la ciutat entre benediccions i poesies, semblava que el progrés havia arribat per quedarse. Però darrere l’entusiasme inaugural s’hi amagava una història de crisis, aturades i retards que encara avui ressona.

Xavier Carmaniu Mainadé
02 MAR 2026 6:30

"Això és can pixa i rellisca", va dir l'Oriol Porxas a l'estació de Girona tip de patir els desastres de Renfe als micròfons de 3Cat (o sigui la TV3 de tota la vida) ara fa unes setmanes. I com que amb la seva frase planera i directa va ser capaç de resumir el sentiment d'un país fart d'un servei ferroviari indigne, l'expressió s'ha convertit en un símbol del darrer caos de Rodalies (el darrer fins al març del 2026, perquè segur que en vindran més).

El desgavell dels trens es remunta als seus orígens i repassar la seva història encara fa més evident la magnitud de la desatenció històrica amb què les autoritats espanyoles han simulat la presumpta gestió de la xarxa viària catalana. La primera línia que es va posar en marxa va ser la de Barcelona-Mataró el 1848 i, si va ser possible, fou per la iniciativa privada que va haver d'anar a buscar finançament a Anglaterra, d'on també es va haver d'importar la maquinària per unir les dues ciutats.

Igual que ara hi ha febre per les criptomonedes o la Intel·ligència Artificial i tothom que hi inverteix li sembla que es farà milionari, amb el ferrocarril va succeir una cosa semblant, però, com passa sempre, aleshores la bombolla econòmica també va esclatar i molts que somniaven amb muntanyes de beneficis van quedar arruïnats. A més, com que l'Estat no tenia capacitat de liderar el desplegament d'aquest transport, havia cedit la iniciativa a empreses que vetllaven pel seu propi interès i els projectes avançaven a batzegades segons el capital de què disposaven i els hipotètics rendiments que n'havien de treure. Per això el tren va arribar tan tard a Girona.

El 1854 es va inaugurar la línia Barcelona-Granollers que, en teoria, havia d'allargar-se fins a les mines de carbó de Sant Joan de les Abadesses, però com que no sortien els números (i el mineral no era de prou qualitat per utilitzar-lo), la Compañía Camino de Hierro del Norte ho va deixar estar i va aturar el projecte a l'arribar a Maçanet-Massanes, deixant el tren en via morta en una estació que en aquells temps es coneixia com "l'Empalme".

De la baralla a l'acord
Abandonat el projecte ripollès, el nou objectiu va ser Girona, però el seu projecte va topar amb un de similar impulsat per l'empresa promotora del tren de Mataró. A més, ambdues pretenien completar el traçat fins a la frontera passant per l'Empordà. D'entrada es van tirar els plats pel cap, fins que el 1861 es van fusionar i unir esforços.

Des de "l'Empalme" a Girona hi havia 29,8 quilòmetres que es van construir amb certa facilitat perquè el terreny no presentava excessives dificultats orogràfiques ni geològiques. Així, el 3 de març de 1862 es va fer el trajecte inaugural amb tota la pompa necessària que va incloure la declamació de poesies i la benedicció eclesiàstica preceptiva perquè maquinistes i passatgers comptessin amb la protecció de la divina providència (encara sort!). En aquells moments l'entusiasme era general perquè el ferrocarril simbolitzava el progrés (cal tenir present que en aquell temps la gent només es podia desplaçar amb diligència o tartana).

Ara bé, ben aviat va arribar el bany de realitat. No va ser fins el 27 de juliol de 1863 que es va autoritzar la construcció del tren fins a Figueres i tot just el març del 1864 es va donar permís per realitzar la resta del trajecte i assolir la frontera. El problema va ser que el 1866 hi va haver una crisi global que ho va aturar tot. A causa de la guerra civil als Estats Units, la importació de cotó de les plantacions dels estats sudistes es va frenar en sec i les fàbriques europees (i, per tant, també les catalanes) es van quedar sense matèria primera. Arran d'això el sistema econòmic va caure com un castell de cartes: com que les filatures ja no generaven negoci, tampoc hi havia diners per invertir en trens i les obres es van paralitzar més una dècada i no es van reprendre fins el 1875.

Quinze anys més tard, a Figueres
Mesos més tard, ja durant el 1876, d'una banda es va iniciar la perforació del túnel de Portbou i de l'altra es va completar el traçat Girona-Figueres. El primer viatge fins a la ciutat empordanesa va ser el 17 de desembre de 1876 i fins a Portbou tot just hi arribà el gener de 1878. És a dir, quinze anys després que la primera locomotora hagués entrat a Girona.

La necessitat de carbó per fer funcionar els combois va fer que a la ciutat de l'Onyar es construïssin uns tallers on ara hi ha l'escola Cassià Costal (encara ara són ben visibles el dipòsits que formaven part de les instal·lacions ferroviàries). A partir de la dècada de 1920 l'electricitat va començar a demostrar-se com l'energia del futur i durant la Segona República es va preveure l'inici de l'electrificació de la xarxa ferroviària el 1937, però el cop militar de Franco i la guerra civil ho van fer impossible. Després, el 1941, la dictadura va estatitzar els trens i va crear la Renfe. A més els ferrocarrils elèctrics van trigar molt a ser una realitat. Entre 1956 i 1958 es van instal·lar catenàries des de Barcelona fins a Maçanet però a Girona no ho van fer fins el 1963 (26 anys de retard respecte al projecte de la República).

No seria l'endarreriment més sonat, perquè el tren d'alta velocitat (l'AVE) projectat el 1989, no va ser una realitat fins el 2013 després de posposar infinites vegades la seva construcció (per cert, aquell 2013 les autoritats van assegurar que el soterrament de la via convencional i la desaparició del viaducte s'enllestirien com a molt tard el 2024. Per si hi ha algú despistat, aquest article que està llegint s'ha escrit el març del 2026 i tot segueix al mateix lloc que fa tretze anys).

No sabem del cert si en cap d'aquests històrics retards ningú va exclamar que tot plegat això era can pixa i rellisca, que l'Oriol Porxas va servir el passat gener en ple caos ferroviari. Del que estem convençuts és que no serà l'últim, perquè la mala gestió dels trens és un problema estructural que diu molt de la manera que té Espanya d'entendre com s'han de tractar les infraestructures i el transport públic de Catalunya.